Almas grises

Desembre de 1917. En un xicotet poble del nord de França, el cos sense vida d’una bella xiqueta apareix surant en el canal. A l’escena del crim acudeixen, acompanyats per l’incessant tronar dels canons i l’acre olor a pólvora d’un front que s’estripa a escassos quilòmetres, un policia, un jutge instructor i un militar. En aquest món provincià, l’assassinat de Belle suscita innombrables sospites, desperta vells rancors i sacseja un ordre social que es trontolla. Tots els indicis apunten al fiscal Destinat, un ric aristòcrata ja jubilat, però el jutge designarà com a culpables a dos desertors capturats en les rodalies del lloc del crim. No obstant açò, la crònica dels fets, escrita pel policia vint anys després del succés, convida al lector a descobrir una realitat inesperada. En el seu implacable relat, on l’emoció apareix retinguda pel pudor del narrador, ningú és innocent, i els culpables, d’una forma o una altra, són també víctimes. El gris és el to dominant, però no el gris de la mort, ni el del dur clima hivernal, ni tan sols el de la covardia, sinó el gris en què es desembolica la condició humana: l’absència de certeses absolutes, les ombres, els clarobscurs, en suma, el pes rotund del dubte.