Manuela Penarrocha té tretze anys. Asseguda en una cadireta baixa al portal de casa seua, cus les espardenyes com ningú. La nena d’ulls grisos i cabells d’or recorda el seu pare. Ell, per fer la guerra, n’ha portat unes com aquestes, com la resta de carlistes, homes d’espardenya, garrot, trabuc i navalla a la faixa. Vol abraçar-lo, sentir l’escalfor del seu bes al front. Enyora la mirada dura i alhora plena de tendresa, el seu riure estrident. Només espera que torne per veure’l lluitar de nou pels seus ideals, per retornar a la seua família i al poble la dignitat perduda, a vida o a mort.